El dissabte passat tenia un altre objectiu de la temporada: Los 10000 del Soplao, a Cabezón de la Sal. Cantabria.
Les previsions del temps, indicaven una clara probabilitat de precipitació, 95 %, o sigui que ja estava mental.litzada que plouria bona part del recorregut.
L'ambient de sortida impressionant; a les 8 del matí, més de 4500 bikers estavem disposats a pedalar ignorant el que se'ns presentaria.
A 7º es dona la sortida i vaig a el meu "ritme de navegació" per acumular kms, desnivell i bones sensacions. Es posa a ploure només sortir i de moment amb el meu impermeable vaig bé..... la pluja no deixa de caure en tot el recorregut i les bones sensacions m'acompanyen fins al km 80. L'animació de la gent en totes les pujades és increïble i em donen aquells cops de moral necessaris per pedalar i donar el millor. Passo les primeres pujades....el Soplao.....el Moral.....i aquí és on el fred i l'aigua ja començava a calar dins del cos. Ja devia portar unes 4h i 1/2 més o menys i m'hagués fet falta un canvi de roba + impermeable sec. Les condicions van anar empitjorant, l'humitat del 100%, continuava plovent, els ulls plens de fang que cada cop era més present, els peus molls i les mans rígides i enrampades, no sabia si era pitjor pujar o baixar......però jo continuava pedalant i l'ambient continuava sent impressionant. Pensava en abandonar, tremolava de fred, no podia canviar, un parell de caigudes sense importància..... i en aquell moment vaig descobrir que la ment és més poderosa que qualsevol múscul del cos. Com va dir la Nuria Lauco, ni entrenaments, ni dietes, ni res........quan comences a patir només pots continuar gràcies a la ment. El cos em demanava parar, però el cervell volia continuar, volia acabar.....no sé si estava als límits de la hipotèrmia o no....però em vaig passar els últims 50 kms plorant, si, si , plorant,.....la gent em deien "venga nesca".... i jo continuava tremolant......cada persona reacciona de manera diferent,.....em trobava sola,....i només volia arribar.......m'era igual quedar primera, segona, la 1000 o la 4000, realment tant em feia i continuava pedalant...., cada km en semblava 100, cada segon semblava 1 hora,.....però sempre tot el que té un inici té una fi i després de 9h i 26 minuts vaig arribar a meta. (1a!).
La ment és poderosa, molt poderosa i no saps si estarà preparada per afrontar les adversitats fins que la sotmets a prova.
Pròxim repte: PEDALS DE FOC NON STOP.
Espero que no plogui. :).
La ment és poderosa, molt poderosa i no saps si estarà preparada per afrontar les adversitats fins que la sotmets a prova.
3 comentaris:
On tenint als límits? Crec que la satisfacció que sentint al superar als nostres repte no coneix de límits, has passat de estar al desert amb calor, al fred i la pluja del Soplao, però ni al fred, ni la hipotèrmia han fet que et retiressis hi has superat un altre repte..Continua així, aquet any esta ple de grans alegries…Felicitats Mercè, sobretot no canviïs mai..
. i en aquell moment vaig descobrir que la ment és més poderosa que qualsevol múscul del cos. Com va dir la Nuria Lauco, ni entrenaments, ni dietes, ni res........quan comences a patir només pots continuar gràcies a la ment. NO tothom fa aquest moviment, encara que es un plantejament al "límit", amb el risc físic que es real. A on et vaig coneixer, a Paterna, una edició vaig tenir una baixada "pájara" brutal al km 30 només volia baixar de la bici i dormir. Pero vaig acabar la cursa amb el pilot automàtic. la meva metge em va escridassar de valent. Estem boixos¡¡¡¡¡Enhorabona.Cándido
Enhorabona Mercè!! Si el Soplao de per sí ja és dur, plovent de principi a fi.... sort que els ànims de la gent sempre venen de conya i si el cap et fa costat és més fàcil no rendir-te. La Nuri és una gran mestre :)
Publica un comentari a l'entrada