diumenge, 12 de maig del 2013

AMB COS I ÀNIMA

Nou dies després de l'operació vaig assimilant-ho tot. Fins ara semblava irreal, només pensava i m'imaginava la caiguda un cop darrera un altre. El perque i com havia sigut, què havia fet malament. Rebobinava la cinta de "casette" sense parar; encara ho faig i no ho puc evitar. El relaxament i una petita falta de concentració poden provocar un canvi inesperat en un segon i crec que no estem preparats per acceptar-ho immediatament. Sé que només és un altre entrebanc a la vida però en aquests moments l'únic que em consola, és pensar que hi  ha algú pitjor i que ho està passant més malament que jo. Egoïsme?
Sempre intento buscar quelcom positiu. Ara, tinc molt temps per reflexionar i me'n dono compte que en els últims cinc anys m'he dedicat a robar. He robat temps a la familia, he robat el meu propi temps lliure per dedicar-me amb cos i ànima a entrenar i a superar els meus reptes. Però això em feia feliç. Buscava els meus límits i crec que encara no els havia trobat. Ara i durant una temporada bastant llarga podré tornar tot aquell temps tant valuós que no era important per a mi però si pels que m'estimen. 
El repte de les 5 carreres haurà d'esperar perque ara, les prioritats han canviat. No m'agrada que em diguin que estaré molt temps a poder anar amb bicicleta. No m'agrada que em diguin que com que no és la meva professió no passa res. No m'agrada gens. Per tant, i com que no sé fer-ho de cap altra manera, em dedicaré amb cos i ànima a buscar i finalment trobar la llum d'aquest llarg túnel i així poder tornar a pedalar.