A diferència d'altres noies que actualment estan competint (elles porten anys i anys d'experiència i entrenaments ) jo em vaig iniciar en aquest esport en el 2003. Amb una bici que em vaig comprar amb el meu primer sou treballant durant l'estiu a les càmeres de fruita i que tenia per casa, amb parafangs i llum. No tenia cistelleta eehh!!! Sortiem amb la meva parella a fer uns 10-15 Km cada diumenge i la veritat, la meva tossudesa em va fer anar tirant endavant. Sempre havia practicat algo d'esport però no es podia comparar l'esforç i el dolor en les cames.... Van anar passant els dies, pujades a peu i aquella bici ja no era suficient, pesava mes de 15 Kg i vaig estar a punt de deixar-ho. Fins que el Lluis em va comprar una Orbea de 70.000 pts i vaig continuar pedalant i pedalant. Les sortides eren de diumenge en diumenge i anava poc a poc però anava fent... en aquells moments les sortides eren per passar-nos-ho bé i per estar en contacte amb la natura. Després d'aquesta bici, els dos, ens vam comprar dos TREKS FUEL 90, amb doble suspensió. Ens vam fer socis del CUCE MOLLERUSSA per poder conéixer gent amant del mateix esport. La veritat és que vam aprendre molt, vam conéixer moltes rutes i vam fer moltes amistats. Després d'anar-me superant (és algo que he fet sempre amb tot, amb els meus estudis, amb la meva feina, amb qualsevol esport.... aprendre més, més i més.... sempre queda algo per aprendre) vaig canviar un altre cop de bici, una SCOTT COMTESSA... amb aquesta bici vaig aprendre a baixar molt millor trialeres... Les sortides ja no eren de diumenge en diumenge sinó que sortia 2 cops entre setmana, tot això sense cap objectiu en concret. Després vaig entrar a la junta directiva del CUCE MOLLERUSSA d'on n'he tret coses positives, he conegut gent de la federació, com la Carme Mas, que abans de ser presidenta encapçalava la comissió femenina... Ella ens va ajudar moltíssim en la organització de la DONA DE FERRO, li estic molt agraïda.
En aquells moments ja tenia aquell "cuquet" a l'estòmac; el Lluís no parava de dir-m'ho, de competir però em faltava temps.... la junta...les obligacions familiars.... la feina.....però el meu marit i la Mireia Santesmasses durant la participació de la 2a DONA DE FERRO em van fer acabar de decidir... vaig deixar la junta.....(no tothom ho ha entès) i aquí estic, treient hores i temps d'on puc per fer una de les coses que més m'agrada: superar-me a mi mateixa.
Sense cap objectiu, sense res a perdre sinó tot al contrari, ho tinc tot per aprendre i anar guanyant amb el temps confiança amb mi mateixa.
2 comentaris:
T'animo a seguir així, amb aquest esperit de superació i valentia.
Jo si que entenc que hagis deixat de estar a la junta del teu club.
Son diferents cicles que els que tením inquietuts passem, i que si tu creus oportú de dedicart-he el 100x 100 a tu per provar d'altres objectius és molt legitim.
Ànims i endevant
Gràcies pels ànims Manel. No tothom entèn aquesta passió pel ciclisme. Llàstima que jo, no ho hagués conegut de més joveneta, però bé.... d'aquí a uns anys, quan hagi passat aquesta fase d'ara, en comptes de lluitar per mi, intentaré lluitar pel ciclisme de Lleida amb la mateixa intensitat.
Publica un comentari a l'entrada